Carrer de la Marina

Ramon Guillem nació en 1959 en Catarroja (Valencia), donde murió en 2024. NO RES Un calfred d'0cells. Unes ales de febre. El miratge de la neu en les teulades de l'estiu. El vol de llamp del esquirols. El soroll de la llum. Les campanes del gebre en les torres de l'alba. Una mar en guaret. No res, només uns ulls. NADA Un escalofrío de pájaros. Unas alas de fiebre. El espejismo de la nieve en los tejados del verano. El vuelo de rayo de las ardillas. El ruido de la luz. Las campanas de la escarcha en las torres del alba. Un mar en barbecho. Nada, solo unos ojos

Rosa Fabregat nació en 1933 en Cervera (La Segarra), donde murió en 2024. MÚSICA DE L'ÀNIMA, TEIXIDA AMB PARAULES Espurna de vida, llum del coneixement, que s'expandeix, dòcil, per tots els confins. Música immortal que camina i vola per la nostra terra i per tots els cels. La canten els trànsfugues, els empresonats, i tots el migrants que no tenen sostre, la piulen plorant. Llàgrimes que cauen tan endins del cor, que commouen l'ànima dels àngels de Rilke, closa en la natura. La fan trontollar. Música que atura aquell caminant en veure la cigonya i el seu vol rasant, sense cap frontera que li barri el pas, puntejar lleugera sobre la teulada que li fa de niu. I ell no pot volar. Poesia. Música de l'ànima, teixida amb paraules . MÚSICA DEL ALMA, TEJIDA CON PALABRAS Chispa de vida, luz del conocimiento, que se expande, dócil, por todos los confines. Música inmortal que camina y vuela por nuestra tierra y por todos los cielos. La cantan los tránsfugas, los encarcelados, y to...

Àlex Susanna nació en Barcelona en 1957 y murió en Gelida en 2024. INEVITABILITAT DEL PARÈNTESI   El vent s’endú cap a l’hivern tota la cabellera del cos nau silenciosa d’alguna passa en resten branques on puc recollir les aus de tots els braços   Baixaré l’escala dels teus ulls (necessito veure’t d’a prop)   El teu silenci em prem INEVITABILIDAD DEL PARÉNTESIS El viento se lleva hacia el invierno toda la cabellera del cuerpo nave silenciosa de algún paso quedan ramas donde puedo recoger las aves de todos los brazos Bajaré la escalera de tus ojos (necesito verte de cerca) Tu silencio me oprime

Xavier Amorós nació en 1923 en Reus, donde murió en 2022. S É  Sé com somrius, com sents; sé el que has de dir-me desprès de cada cosa. Et sé. T’he vist tantes vegades! I encara més vegades, que en guardar-te jugo a multiplicar la imatge teva. Has perdut el secret. No et queda ni el més subtil rastre d’enigma misèrrim amor nostre? No has d’inquietar-te. Com un aquàrium de parets transparents que es confonen amb l’aire, així tenim tu i jo el nostre món claríssim. Servant alegrement en la pupil·la la imatge l’un de l’altre, enduts pel mateix ritme, hem destruït el temps, hem oblidat els límits.       SÉ   Sé cómo sonríes, como sientes; sé lo que has de decirme después de cada cosa. Te sé. ¡Te he visto tantas veces! Y aún más veces, que al mirarte juego a multiplicar tu imagen. Has perdido el secreto. ¿No te queda ni el más sutil rastro de enigma, misérrimo amor nuestro? No has de inquietarte. Como un acuario de paredes transparentes que se confunden con el aire, ...

Ester Xargay nació en Sant Feliu de Guíxols en 1960 y murió en Palamós en 2024. ENMOSCADA   ¿Y qué animal se aplastará sobre la lente cristalina, con las alas cruzadas a la espalda? Todos los cuerpos ligeros son más potentes que el viento. Por mano de alguna fuerza irradian luz azul al acercarse a un campo electromagnético, ¡y a continuación se funden! Pero volverán a ser, y como un polvillo llenarán la era de escamas translúcidas, con olores de trigo, construyendo un plano secuencia.   EMMOSCADA I quin animal s'esclafarà sobre la lent cristal·lina, amb les ales creuades a l'esquena? Tots els cossos lleugers són més potents que el vent. Per mà d'alguna força irradien llum blava en acostar-se a un camp electromagnètic, i tot seguit es fonen! Tornaran a ésser, però, i com un polsim ompliran l'era d'escates translúcides, amb flaires de blat, tot construint un pla seqüència.  

Anton Carrera nació en Vic (Osona) en 1943 y murió en Sant Julià de Vilatorta en 2023.  POR EL CAMINO... Por el camino ceniciento de los olivos se han llevado un cuerpo de niño. Los troncos envejecidos se retorcían de dolor. La caja blanca parecía una nube en la tristeza de la tarde. ¿Por qué Dios permite nacer sin vida? ¡Quién sabe! Por un instante he querido ser niño en la caja blanca, pero me dio miedo la soledad del camino ceniciento de los olivos.   PEL CAMÍ... Pel camí cendrós de les oliveres s’han emportat un cos d’infant. Els troncs revellits es cargolaven de dolor. La caixa blanca semblava un núvol dins la tristor de la tarda. Per què Déu permet néixer sense vida? Qui ho sap! Per un instant he volgut ésser infant dins la caixa blanca, però m’ha fet basarda la solitud del camí cendrós de les oliveres .