Jaume Vidal Alcover nació en Manacor (Mallorca) en 1923 y murió en Barcelona en 1991.
ELEGÍA A MÍ MISMO
Dime que no, que no, corcel al viento,
pavo real, rosa del todo, dime que es el alba,
dime que yo existo, que no me ignoras,
que el Arco Iris tiene colores míos,
que sazoné la tierra a veces.
Dime que me ves, que asimismo me encuentras
en los ojos invisibles de las hormigas
o en el lentisco a punto de madurar.
Yo nunca podría verme -no verme-
en el montón de cosas medianeras,
aquellas fáciles de olvidar, difíciles
al ala fresca y limpia de las almas.
Yo no podría soportar el horror
de vivir con el tiempo, como una cosa triste,
hecha a medida de la hora o del minuto,
¡oh, desconsoladores potes de conservas,
oh, rosa de papel, oh, gris standard!
Ya sé que soy un bobo, soy un pobre hombre,
un pobre muchacho al que se trata con una sonrisa,
dándole un caramelo. "Y ahora calla,
calla y escucha". Pero nadie sabe
si escucha, si está ahí, si es de las venas
ese latido o es el contador de la luz.
Sí, ya lo sé, ya lo sé ya. Pero decidme
que, cuando abrís los ojos cerrados de problemas,
de ideas grandes con cara de alemanas,
me veis y os alegráis y decís: "Jaume"
y una idea de mí, ínfima, mínima,
os cruza la cabeza con saltos de gorrión.
Ya lo sé, que no soy nada; y lo sé así,
sencillamente, sin pedantería.
Pero no me despreciéis, no, no me dejéis
en un rincón por esto, lejos de vosotros.
Yo quisiera que me dijerais: "Mira,
esto es así y aquello es asá"...
Al fin y al cabo, pensad que soy un hombre,
una cosa que piensa, aunque no quiera,
que respira, que desea, lucha, avanza
y recula, que ríe y llora y peca,
todo como vosotros, pero menos, ya lo sé,
ya sé que sois vosotros, conductores,
los que tenéis que darme la mano; pero
dádmela, no me la dejéis en el aire, inútil,
tentada por la triste medianía.
Y si os estorbo, amigos -dejad que os llame
amigos-, no me rechacéis, tened paciencia,
que, un día u otro, sentiréis, ¡quién sabe!,
como todas las palabras que me disteis
os florecen a los pies y en la cabeza os dan fruto.
ELEGIA DE MI MATEIX
Digue'm que no, que no, cavall al vent,
paó, rosa del tot, digue'm que és l'alba,
digue'm que jo existesc, que no m'ignores,
que l'arc de Sant Martí té colors meus,
que he assaonat la terra de vegades.
Digue'm que em veus, que aiximateix em trobes
als invisibles ulls de les formigues
o a la llentrisca a punt de madurar.
Jo no podria mai veure'm -no veure'm-
en el munt de les coses mitjanceres,
aquelles fàcils a l'oblit, difícils
a l'ala fresca i neta de les ànimes.
Jo no podria suportar l'horror
de viure al temps, como una cosa trista,
feta a mida de l'hora o del minut,
oh desconsoladors pots de conserves,
oh, rosa de paper, oh, gris standard!
Ja sé que som beneit, som un pobre home,
un pobre al·lot que es tracta amb un somrís,
donant-li un caramel·lo. "I ara calla,
calla i escolta". Però ningú sap
si escolta, si és allà, si és de les venes
aquell batec, o és el comptador elèctric.
Sí, ya ho sé, ja ho sé ja. Però digau-me
que, quan obriu els ulls clucs de problemes,
d'idees grans amb cara d'alemanyes,
em veis i us alegrau i deis: "En Jaume"
i una idea de mi, ínfima, mínima,
us creua el cap a bots de gorrió.
Ja ho sé, que no som res; i ho sé així,
senzillament, sense pedanteria.
Però no em menyspreeu, no, no em deixeu
a un racó per això, lluny de vosaltres.
Jo que voldria que em diguéssiu: "Mira,
això és així i allò és així deçà"...
Després de tot, pensau que som un home,
una cosa que pensa, mal no ho vulgui,
que alena, que desitja, lluita, avança
i recula, que riu i plora i peca,
tot com vosaltres, però menys, ja ho sé,
ja sé que sou vosaltres, conductors,
els qui m'heu de donar la mà; donau-la'm,
però, no la'm deixeu a l'aire, inútil,
temptada per la trista mitjania.
I si us faig nosa, amics -deixau que us digui
amics-, no em rebutgeu, teniu paciència,
que, un dia o l'altre, sentireu, qui sap!,
com totes les paraules que em donàreu
us floreixen als peus i al cap us fruiten.
ELEGÍA A MÍ MISMO
Dime que no, que no, corcel al viento,
pavo real, rosa del todo, dime que es el alba,
dime que yo existo, que no me ignoras,
que el Arco Iris tiene colores míos,
que sazoné la tierra a veces.
Dime que me ves, que asimismo me encuentras
en los ojos invisibles de las hormigas
o en el lentisco a punto de madurar.
Yo nunca podría verme -no verme-
en el montón de cosas medianeras,
aquellas fáciles de olvidar, difíciles
al ala fresca y limpia de las almas.
Yo no podría soportar el horror
de vivir con el tiempo, como una cosa triste,
hecha a medida de la hora o del minuto,
¡oh, desconsoladores potes de conservas,
oh, rosa de papel, oh, gris standard!
Ya sé que soy un bobo, soy un pobre hombre,
un pobre muchacho al que se trata con una sonrisa,
dándole un caramelo. "Y ahora calla,
calla y escucha". Pero nadie sabe
si escucha, si está ahí, si es de las venas
ese latido o es el contador de la luz.
Sí, ya lo sé, ya lo sé ya. Pero decidme
que, cuando abrís los ojos cerrados de problemas,
de ideas grandes con cara de alemanas,
me veis y os alegráis y decís: "Jaume"
y una idea de mí, ínfima, mínima,
os cruza la cabeza con saltos de gorrión.
Ya lo sé, que no soy nada; y lo sé así,
sencillamente, sin pedantería.
Pero no me despreciéis, no, no me dejéis
en un rincón por esto, lejos de vosotros.
Yo quisiera que me dijerais: "Mira,
esto es así y aquello es asá"...
Al fin y al cabo, pensad que soy un hombre,
una cosa que piensa, aunque no quiera,
que respira, que desea, lucha, avanza
y recula, que ríe y llora y peca,
todo como vosotros, pero menos, ya lo sé,
ya sé que sois vosotros, conductores,
los que tenéis que darme la mano; pero
dádmela, no me la dejéis en el aire, inútil,
tentada por la triste medianía.
Y si os estorbo, amigos -dejad que os llame
amigos-, no me rechacéis, tened paciencia,
que, un día u otro, sentiréis, ¡quién sabe!,
como todas las palabras que me disteis
os florecen a los pies y en la cabeza os dan fruto.
ELEGIA DE MI MATEIX
Digue'm que no, que no, cavall al vent,
paó, rosa del tot, digue'm que és l'alba,
digue'm que jo existesc, que no m'ignores,
que l'arc de Sant Martí té colors meus,
que he assaonat la terra de vegades.
Digue'm que em veus, que aiximateix em trobes
als invisibles ulls de les formigues
o a la llentrisca a punt de madurar.
Jo no podria mai veure'm -no veure'm-
en el munt de les coses mitjanceres,
aquelles fàcils a l'oblit, difícils
a l'ala fresca i neta de les ànimes.
Jo no podria suportar l'horror
de viure al temps, como una cosa trista,
feta a mida de l'hora o del minut,
oh desconsoladors pots de conserves,
oh, rosa de paper, oh, gris standard!
Ja sé que som beneit, som un pobre home,
un pobre al·lot que es tracta amb un somrís,
donant-li un caramel·lo. "I ara calla,
calla i escolta". Però ningú sap
si escolta, si és allà, si és de les venes
aquell batec, o és el comptador elèctric.
Sí, ya ho sé, ja ho sé ja. Però digau-me
que, quan obriu els ulls clucs de problemes,
d'idees grans amb cara d'alemanyes,
em veis i us alegrau i deis: "En Jaume"
i una idea de mi, ínfima, mínima,
us creua el cap a bots de gorrió.
Ja ho sé, que no som res; i ho sé així,
senzillament, sense pedanteria.
Però no em menyspreeu, no, no em deixeu
a un racó per això, lluny de vosaltres.
Jo que voldria que em diguéssiu: "Mira,
això és així i allò és així deçà"...
Després de tot, pensau que som un home,
una cosa que pensa, mal no ho vulgui,
que alena, que desitja, lluita, avança
i recula, que riu i plora i peca,
tot com vosaltres, però menys, ja ho sé,
ja sé que sou vosaltres, conductors,
els qui m'heu de donar la mà; donau-la'm,
però, no la'm deixeu a l'aire, inútil,
temptada per la trista mitjania.
I si us faig nosa, amics -deixau que us digui
amics-, no em rebutgeu, teniu paciència,
que, un dia o l'altre, sentireu, qui sap!,
com totes les paraules que em donàreu
us floreixen als peus i al cap us fruiten.
Comentarios
Publicar un comentario