Guerau de Liost nació en Olot (Girona) en 1878 y murió en Barcelona en 1933.
CUANDO TU CORAZÓN SERÁ RAMA DE MIRRA
Mujer, sé el gusto de tu presencia:
la cabeza, rosa de los vientos invisibles,
el pecho de arcilla que padece, arbóreo,
con un arranque de brazos que se elevan.
Mujer, sé el gusto de abrazarte, y el estorbo.
Mujer, sé el gusto de huir, de añorarte.
Si tu recuerdo suplirá la conversación,
saberte lejos no suple el tenerte.
Mujer, sé el gusto de la muerte que separa,
liberando de sospechas de cambio.
En el sagrado epílogo del incendio,
cenizas y humo se espiritualizan.
La añoranza se vuelve permanencia.
Compenetrados, el diálogo es íntimo.
Tu mente elegiría por falda
cuando tu corazón será rama de mirra.
QUAN EL TEU COR SERÀ RAMA DE MIRRA
Dona, sé el gust de la teva presència:
la testa, rosa dels vents invisibles,
el pit d'argila que pateix, arbori,
amb un arranc de braços que s'eleven.
Dona, sé el gust d'abraçar-te, i la nosa.
dona, sé el gust de fugir, d'enyorar-te.
Si el teu record suplirà la conversa,
saber-te lluny no supleix el tenir-te.
Dona, sé el gust de la mort que separa,
alliberant de sospites de canvi.
En el sagrat epíleg de l'incendi,
cendres i fum s'espiritualitzen.
L'enyorament esdevé permanència.
Compenetrats, el diàleg és íntim.
La teva ment triaria per falda
quan el teu cor serà branca de mirra.
CUANDO TU CORAZÓN SERÁ RAMA DE MIRRA
Mujer, sé el gusto de tu presencia:
la cabeza, rosa de los vientos invisibles,
el pecho de arcilla que padece, arbóreo,
con un arranque de brazos que se elevan.
Mujer, sé el gusto de abrazarte, y el estorbo.
Mujer, sé el gusto de huir, de añorarte.
Si tu recuerdo suplirá la conversación,
saberte lejos no suple el tenerte.
Mujer, sé el gusto de la muerte que separa,
liberando de sospechas de cambio.
En el sagrado epílogo del incendio,
cenizas y humo se espiritualizan.
La añoranza se vuelve permanencia.
Compenetrados, el diálogo es íntimo.
Tu mente elegiría por falda
cuando tu corazón será rama de mirra.
QUAN EL TEU COR SERÀ RAMA DE MIRRA
Dona, sé el gust de la teva presència:
la testa, rosa dels vents invisibles,
el pit d'argila que pateix, arbori,
amb un arranc de braços que s'eleven.
Dona, sé el gust d'abraçar-te, i la nosa.
dona, sé el gust de fugir, d'enyorar-te.
Si el teu record suplirà la conversa,
saber-te lluny no supleix el tenir-te.
Dona, sé el gust de la mort que separa,
alliberant de sospites de canvi.
En el sagrat epíleg de l'incendi,
cendres i fum s'espiritualitzen.
L'enyorament esdevé permanència.
Compenetrats, el diàleg és íntim.
La teva ment triaria per falda
quan el teu cor serà branca de mirra.

Comentarios
Publicar un comentario