Agustí Bartra nació en Barcelona en 1908 y murió en Terrassa (Barcelona) en 1986.
CUANDO DE MÍ...
Cuando de mí, finalmente, sólo queden las letras
posadas como pájaros sobre los cables tensos
de los espíritus fieles a los himnos de la vida,
un martillo llorará por la luz apagada.
El día traerá coronas de mimosas.
Quizás habrá perdón en la mar que no calla.
El sol tendrá en la boca su siempreviva
y nuevas voces dirán la alegría del agua.
El viento devastará la farola y la estatua.
Los veranos lucirán sus blusas amarillas
y el bastón blanco del ciego resonará en las calles grises.
Entre las rocas ásperas y los bosques de las almas,
Orfeo seducirá a las anónimas bestias.
Vendrán los plenilunios para estremecer a las vírgenes
que esperarán el amor entre los grillos y la acacia.
Yo ya no tendré rostro. En mis oídos de hierba,
el tiempo hará tintinear un cascabel de estrellas...
QUAN DE MI...
Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres
posades com ocells damunt els cables tensos
dels esperits fidels als himnes de la vida,
un martell plorarà per la llum apagada.
El dia portarà corones de mimoses.
Potser hi haurà perdó en la mar que no calla.
El sol tindrà a la boca la seva sempreviva
i noves veus diran l'alegria de l'aigua.
El vent devastarà el fanal i l'estàtua.
Els estius lluiran les seves bruses grogues
i el bastó blanc del cec sonarà als carrers grisos.
Entre les roques aspres i als boscos de les ànimes,
Orfeu seduirà les anònimes bèsties.
Vindran els plenilunis a fer fremir les verges
que esperaran l'amor entre els grills i l'acàcia.
Jo ja no tindré rostre. A mes oïdes d'herba,
els temps farà dringar un cascavell d'estrelles...
CUANDO DE MÍ...
Cuando de mí, finalmente, sólo queden las letras
posadas como pájaros sobre los cables tensos
de los espíritus fieles a los himnos de la vida,
un martillo llorará por la luz apagada.
El día traerá coronas de mimosas.
Quizás habrá perdón en la mar que no calla.
El sol tendrá en la boca su siempreviva
y nuevas voces dirán la alegría del agua.
El viento devastará la farola y la estatua.
Los veranos lucirán sus blusas amarillas
y el bastón blanco del ciego resonará en las calles grises.
Entre las rocas ásperas y los bosques de las almas,
Orfeo seducirá a las anónimas bestias.
Vendrán los plenilunios para estremecer a las vírgenes
que esperarán el amor entre los grillos y la acacia.
Yo ya no tendré rostro. En mis oídos de hierba,
el tiempo hará tintinear un cascabel de estrellas...
QUAN DE MI...
Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres
posades com ocells damunt els cables tensos
dels esperits fidels als himnes de la vida,
un martell plorarà per la llum apagada.
El dia portarà corones de mimoses.
Potser hi haurà perdó en la mar que no calla.
El sol tindrà a la boca la seva sempreviva
i noves veus diran l'alegria de l'aigua.
El vent devastarà el fanal i l'estàtua.
Els estius lluiran les seves bruses grogues
i el bastó blanc del cec sonarà als carrers grisos.
Entre les roques aspres i als boscos de les ànimes,
Orfeu seduirà les anònimes bèsties.
Vindran els plenilunis a fer fremir les verges
que esperaran l'amor entre els grills i l'acàcia.
Jo ja no tindré rostre. A mes oïdes d'herba,
els temps farà dringar un cascavell d'estrelles...
Bella despedida
ResponderEliminarGracias por interesarte por mis traducciones.
ResponderEliminar