Ir al contenido principal

APEL·LES MESTRES

Apel·les Mestres nació en 1854 en Barcelona, donde murió en 1936.


EL PINAR

Caminábamos por el bosque, como se camina
por una catedral. Nos internábamos
plenos de recogimiento, plenos de misterio
y hablando en voz baja.

Como a través de cincelada ojiva
la luz del alba entre el ramaje pasaba,
y con sus irisaciones las negras cepas
chapaba de oro y grana.

Encima de cada cepa, que emergía,
como columna arrogante, de la montaña
se estremecía de los pinos el verde brote,
capitel de esmeralda.

Oculto entre la espesa nervadura
del ramaje ufano, dormía un ángel,
nimbada de penumbra la áurea testa
encogidas las alas.

Y ha aparecido el sol. Las flores, abriéndose,
y los ruiseñores, cantando, han dicho hosanna;
entonces las doradas cabelleras
han sacudido los ángeles.

Y empuñando con la izquierda una viola
y con la derecha un arco mojado de rocío,
han preludiado el himno del eterno fiat,
despertador del alma.

Y creciendo con la luz, que poderosa
la tierra y el cielo enamorada abraza,
el himno del bosque solemnemente se eleva
con acentos de plegaria.

Se eleva el firmamento, y parece al fundirse
una nota, una voz, una palabra;
palabra comenzada el primer día
y no acabada aún.


LA PINEDA

Caminàvem pel bosc, com se camina
per una catedral. Nos internàvem
plens de recolliment, plens de misteri
i parlant en veu baixa.

Com a través de cisellada ogiva
la llum de l'alba entre el brancall passava,
i amb ses irisacions les negres soques
xapava d'or i grana.

Al cim de cada soca, que emergia,
com columna arrogant, de la muntanya
s'estremia dels pins la verda mesa,
capitell d'esmeralda.

Ocult entre l'espessa nervadura
del brancall ufanós, dormia un àngel,
nimbada de penombra l'àurea testa
i arraulides les ales.

I ha aparescut el sol. Les flors, obrint-se,
i els rossinyols, cantant, han dit hossanna;
llavores les daurades cabelleres
han sacudit els àngels.

I empunyant amb l'esquena una viola
i amb la dreta un arquet moll de rosada,
han preludiat l'himne eternal del fiat,
despertador de l'ànima.

I creixent amb la llum, que poderosa
la terra i cel enamorada abraça,
l'himne del bosc solemnement s'eleva
amb accents de pregària.

S'eleva el firmament, i apar al fondre's
una nota, una veu, una paraula;
paraula començada al primer dia
i no acabada encara.



Comentarios

Entradas populares de este blog

ÀLEX SUSANNA

Àlex Susanna nació en Barcelona en 1957 y murió en Gelida en 2024. INEVITABILITAT DEL PARÈNTESI   El vent s’endú cap a l’hivern tota la cabellera del cos nau silenciosa d’alguna passa en resten branques on puc recollir les aus de tots els braços   Baixaré l’escala dels teus ulls (necessito veure’t d’a prop)   El teu silenci em prem INEVITABILIDAD DEL PARÉNTESIS El viento se lleva hacia el invierno toda la cabellera del cuerpo nave silenciosa de algún paso quedan ramas donde puedo recoger las aves de todos los brazos Bajaré la escalera de tus ojos (necesito verte de cerca) Tu silencio me oprime

XAVIER AMORÓS

Xavier Amorós nació en 1923 en Reus, donde murió en 2022. S É  Sé com somrius, com sents; sé el que has de dir-me desprès de cada cosa. Et sé. T’he vist tantes vegades! I encara més vegades, que en guardar-te jugo a multiplicar la imatge teva. Has perdut el secret. No et queda ni el més subtil rastre d’enigma misèrrim amor nostre? No has d’inquietar-te. Com un aquàrium de parets transparents que es confonen amb l’aire, així tenim tu i jo el nostre món claríssim. Servant alegrement en la pupil·la la imatge l’un de l’altre, enduts pel mateix ritme, hem destruït el temps, hem oblidat els límits.       SÉ   Sé cómo sonríes, como sientes; sé lo que has de decirme después de cada cosa. Te sé. ¡Te he visto tantas veces! Y aún más veces, que al mirarte juego a multiplicar tu imagen. Has perdido el secreto. ¿No te queda ni el más sutil rastro de enigma, misérrimo amor nuestro? No has de inquietarte. Como un acuario de paredes transparentes que se confunden con el aire, ...

VENTURA AMETLLER

Ventura Ametller nació en Pals en 1933 y murió en Mataró en 2008. D’ENLLOC I DEL NO RES                                                           Recomencem inanes, sense forces, perquè venim d’Enlloc i del No-res. Ens han vençut la duna i la tenebra: la solitud immensa del desert.   Aquí tenim la casa i la campanya i un erm per conrear des de la fe. Podem plantar-hi mots de tija tendra que ens donaran flors musicals, després.   Però les forces se’ns acaben; moren abans de néixer tiges, flors i fe, i retornem a l’infinit Enlloc, a la mateixa ratlla del No-res.          DE NINGUNA PARTE Y DE LA NADA   Recomenzamos inanes, sin fuerzas porque venimos de Ninguna parte y d...